L’empremta del pare

Nascudes en un món d’homes, el nostre pare és el primer referent masculí que tenim.

Encara que, aparentment, la relació amb el pare pugui semblar que no té tanta incidència com la de la mare en la nostra feminitat, perquè ella ens ha transmès la imatge i el rol de dona, no és ben bé així.

El pare ens condueix, de manera directa i inequívoca, a mirar-nos com a dones.

És més, malgrat les reivindicacions feministes aconseguides, el risc actual és que vivim i definim la nostra identitat femenina amb els patrons, els valors i la mirada masculina. Aquesta perspectiva ens empobreix, ens limita i ens allunya de la nostra essència femenina.

Des de ben petites vam crear una imatge del “pare ideal” i, moltes de nosaltres ens hem dedicat gran part de la vida a buscar el reconeixement patern. En el camí vam deixar enrere, que s’esvaïssin, les pròpies necessitats, per identificar-nos amb els desitjos del pare. Potser dedicant-nos al que ell volia, al que somiava i no va fer o allò totalment oposat que tenia projectat per a nosaltres. De vegades, assumint un determinat rol familiar o decantant-nos pel contrari com a signe de rebel·lió.

Tant és, sigui com sigui, la empremta del pare hi és.

Ens separa de la pròpia identitat, rebutgem aspectes femenins que considerem passius, improductius i, fins i tot, massa emotius. I caiem en el repte, el desafiament d’una carrera d’obstacles que ens condueix a demostrar que sabem pensar, tirar endavant soles, ser independents. El motor és l’eficàcia, l’objectiu i l’èxit professional, tenyit de prestigi, estatus social, títols acadèmics i masters, amanit amb una bona dosi de seguretat econòmica. Enfocades cap els resultats, sempre s’ha de fer perquè la vàlua personal deriva d’aconseguir quelcom més.

Hi ha molts aprenentatges en aquest sortir al món, com una “dona solar” que brilla, resolutiva i eficaç. Si bé, hi ha una part soterrada que ha perdut salut, energia i uns quants somnis en el viatge, per demostrar que val.

Només si mirem cap a dins i fem una introspecció cap a l’essència femenina podem retrobar la persona complerta que som. Aquella que integra en sí mateixa l’aspecte femení i masculí.

Fer de mare

D’un, de varis, de tots.

Som mares.

De fills biològics, adoptats, de creacions, de projectes, de clients, de persones al nostre càrrec, sigui quin sigui el vincle.

Som mares.

El rol maternal està impregnat en el nostre adn com a dones que som.

Un llegat meravellós alhora que feixuc. I alerta, s’ha de dir a cau d’orella, perquè fer afirmacions d’aquesta mena és més que qüestionat.

Viure en el cos d’una dona ens atorga el privilegi de ser creadores de vida, d’un ésser, d’un projecte personal o professional, d’una creació artística. És una capacitat fascinant que ens transforma per dins, ens regenera i ens esgota. Forma part del cicle de la vida nèixer-crèixer-transmutar-morir. I acompanyar aquesta ciclicitat vol dir cuidar-la. I d’això en sabem força les dones. Tenir cura, protegir, nodrir forma part de la nostra essència femenina. Com també el desassossec. La sensació interna de no ser suficients, de ser incomplertes, s’amaga darrera de la necessitat de ser escoltades, cuidades i estimades. Valorades pel que som i no pel que fem, malgrat els èxits professionals i les realitzacions personals assolides.

En el més profund del nostre ésser anhelem ser acceptades tal i com som.

Amb les nostres imperfeccions, desídies i profundes contradiccions. I ser estimades aquells dies que la imatge està desfigurada, el cor trencat i el nord totalment perdut.

I en la recerca de la nostra pròpia identitat ens veiem abocades a fer de mares de nosaltres mateixes.

La presència del pare

La relació amb el pare té un paper molt important en la nostra vida, que no sempre té el reconeixement que es mereix.

El pare és el primer home en la vida de la filla, la primera figura d’autoritat, el primer que ocupa el nostre cor i, també, el primer que pot deixar l’empremta d’una ferida emocional.

La seva presència o absència en la nostra infantesa és determinant per la repercussió que té en la nostra personalitat i en la nostra manera de funcionar en el món.

Si indaguem sobre la incidència del pare en la vida de la filla, el que aflora a un primer nivell és la influència en la manera en com ens relacionem amb els homes, si bé hi ha moltes més capes, algunes d’elles subtils i estretament imbrincades en la manera de sentir-nos confiades, segures, contentes en el món i en sintonia i pau amb la nostra essència femenina.

Des de ben petites idealitzem el nostre pare fins a convertir-lo en un heroi, aquell ésser que, per la seva fortalesa i valors, ens protegirà i defensarà davant de qualsevol situació de perill o que considerem una amenaça. L’ideal de pare es trasllada, a mida que creixem i ens fem grans, en l’ideal d’home amb qui volem compartir la vida o fer un tram del camí. Molts cops no ens adonem de com d’arrelada està la seva presència en el nostre inconscient i triem parelles o relacions amb homes que perpetuen les qualitats del nostre pare o, tot el contrari, per rebel·lia o oposició al model patern que hem viscut. L’interessant de tot plegat és explorar quines qualitats de la personalitat masculina tenen significació per a nosaltres alhora de triar una parella i evitar ficar-s’hi de cap en relacions que no ens aporten allò que realment necessitem.

Ara bé, el rol del pare s’estén molt més enllà de la manera de relacionar-nos com a dones amb el sexe masculí. La seva presència ens genera, des de la més tendra infantesa, força, seguretat, confiança, coratge per fer front als reptes de la vida, capacitat d’establir límits, disciplina, respecte, compromís, capacitat de treball, propòsit a la vida i una infinitat de valors que configuren la nostra auto estima com a dones adultes. Aquesta estimació com a dones té una gran significació, en la mesura que dóna valor a la nostra feminitat, a la manera d’estar en el món, de resoldre conflictes, d’establir vincles en la sí de la família primer, i després, a mida que anem creixem, en el món de les amistats, relacions personals i projecció professional.

La presència del pare és indiscutible a molts nivells. Només posant-hi consciència podrem esbrinar quin és el llegat que ens ha deixat el nostre pare, aquell “home amb cor” que ens va transmetre molts aprenentatges.

La mirada de la mare

La relació mare-filla té un gran impacte sobre les dones adultes en gairebé tots els aspectes de la vida.

Totes som filles!

Ser filla i ser mare és una de les experiències més profundes que tota dona pot tenir en la seva vida.

La nostra mare ens acompanya a qualsevol part, està enterrada en el més profund del nostre ésser, afecta a les experiències que tenim sobre el món i sobre nosaltres mateixes. El nostre cos, i les nostres creences sobre ell, es formen en el terreny de les emocions, creences, pensaments i comportaments de la nostra mare. Ella ens mostra què és ser dona, com cuidar el nostre cos, les creences sobre la vida. De fet, cada filla està íntimament unida a la seva mare i a les dones per línia materna que l’han precedit.

La influència del llinatge matern és immensa i es transmet de generació a generació, en siguem o no conscients.

La relació mare-filla és una de les relacions més intenses que una dona pot experimentar, és la relació primera i l’essencial, té un poderós efecte sobre com relacionar-se amb la parella, fills, amics i amb una mateixa.

Pot ser una experiència meravellosa i reforçant o una experiència temorosa i invalidant. De fet, el dolor en el vincle mare-filla s’arrossega i abraça tota la vida com a dones, és una càrrega del passat que pot arribar a atrapar, limitar i debilitar.

La mirada de la nostra mare és una de les primeres lliçons que vam aprendre de ben petites sobre quina era la nostra vàlua. La qualitat de l’atenció que van rebre des de bebès determina, en part, com ens sentim de valuoses en la vida. Aquella mirada d’aprovació i reconeixement segueix tenint pes en el nostre empoderament femení. Si per qualsevol motiu, la mare va retirar l’estima, en qualsevol moment, quan no hem realitzat el que ella desitjava, sentim l’abandó per la manca d’aprovació i intentem recuperar, d’una manera o una altra, la seva atenció al despertar-se en nosaltres un sentiment de culpabilitat, fins el punt que pot acabar influint en el nostre benestar. Aquesta dinàmica va més enllà de si la filla s’ha independitzat i no viu amb la mare, si la mare ja és gran i potser té dependència de la filla, si hi ha una distància considerable entre on viu una i l’altra, si la mare està viva o no perquè es poden estar perpetuant rols dins l’àmbit familiar que no pertoquen ja. Sigui com sigui, el vincle mare-filla és intens i, de vegades, està fixat en patrons que ja no corresponen a les necessitats reals d’una i de l’altra, es perpetua el model nena-mare o, fins i tot s’inverteix, assumint la mare el rol de nena.

Ara bé, l’oportunitat com a dona adulta és transformar aquesta relació, redefinir-la, establir límits sans per ambdues bandes, sobre el contacte que es vol tenir, la periodicitat de les trobades, la qualitat dels encontres, els espais a compartir i una infinitat d’aspectes que poden enriquir la relació, deixant enrere malestars i incomoditats innecessàries.

Per tal que la transformació arribi és important responsabilitzar-nos de les pròpies accions i reaccions, de les ferides i dels ressentiments que continuen vius i, també, del propi potencial, per arriscar-se a viure la vida que es desitja.

Investigar en la personalitat més interna permet que les ràbies, rancúnies, temors, confusions, alegries, esperances, necessitats i valors aflorin a la superfície. Prendre consciència de quins resulten perjudicials, infantils i limitadors i quins són beneficiosos i convé conservar-los ens ajudarà a transformar la relació. Aquest procés de revisió de la relació amb la mare ens durà a modificar els models de comportament, sentiments i pensaments, per continuar creixent, més enllà de les limitacions. La sortida existeix, inclús en les relacions doloroses, es tracta de trobar la porta i començar a prendre consciència per superar les limitacions dels nostres condicionaments i observar què funciona i què volem deixar enrere.

Revisar la relació amb la nostra mare, acceptar la seva part humana, gens perfecta, valorar el que ens va transmetre, adonar-nos de quines habilitats necessitem encara desenvolupar per estimar-nos i cuidar-nos de manera saludable, ens condueix a sanar la relació i el llegat femení rebut, per poder transmetre’l, en unes millors condicions, a generacions futures. Només obrint la consciència, prenent decisions i passant a l’acció podrem transitar pel camí de transformació personal. És el que ens conduirà a convertir-nos en dones més integrades, lliures i plenes.

Si és del teu interès participar en els tallers de feminitat per explorar la relació mare-filla, t’acompanyo en aquest viatge d’auto aprenentatge i auto coneixement personal.

Emocions a flor de pell

En uns moments de convulsió social i política, les emocions es troben a flor de pell.

Determinades situacions desperten valors essencials com la justícia, la solidaritat, la llibertat, l’expressió, la dignitat, la comunicació, el diàleg, la compassió, l’acceptació de la diferència i de la diversitat… En aquest context, la dificultat per gestionar la frustració i la impotència es respira en l’aire. Ben bé costa definir què està impregnant l’ambient, quines sensacions tenyeixen les converses que tenim a diari amb aquells que es creuen en la nostra quotidianitat. El cert és que estem sensibles, amb un grau de contenció més que admirable.

Quan les emocions afloren a nivell col·lectiu com està succeint actualment, més enllà de les circumstàncies externes que serveixen com a detonant, és interessant preguntar-se: Què em succeeix a mi amb el que passa? Què em ressona dins del meu món intern? En quines situacions de la meva intimitat sento l’enuig, la ràbia, la frustració, la impotència? Quan és que sento que no se’m respecta o no soc vist o tingut en compte per l’altre? Quan sento que els meus drets o la meva llibertat d’expressió queda anul·lada? I no cal que sigui un fet, una circumstància, una situació que realment ens trasbalsi. La mirada convé dirigir-la al quotidià, a les relacions que mantenim al nostre voltant. Si ens aturem, com avui, per un moment i obrim aquest espai de reflexió, sorgeix un seguit de situacions a tenir en compte, que mereixen ser contemplades, per a ser ateses i que suposin una millora en la nostra qualitat de vida.

Per centrar-nos en una emoció de les que darrerament està més a flor de pell, l’enuig, en les seves diferents manifestacions – ràbia, còlera, ira, frustració- és de gran ajut sentir-la en el cos. Aquesta és la manera de prendre consciència que és puntual, fugaç, podríem dir. Només quan deixem que prengui dimensió a nivell mental és quan pren embranzida i s’instal·la, per alimentar-se amb pensaments recurrents i crítics que acaben dibuixant un bucle del que resulta difícil sortir-se’n. La clau és permetre sentir-la en el cos i un cop donada l’oportunitat d’ experimentar les sensacions que produeix, decidir, quin mecanisme de descàrrega volem utilitzar per alliberar-la, quin és el moment ideal per dur-ho a terme, quin espai triem per fer-ho, en quin ambient protegit per a nosaltres i també blindat perquè no lesioni ni involucri a d’altres. Entre sentir aquesta emoció i alliberar-la hi ha un temps, un espai, una pausa, i nosaltres decidim quan s’ha de produir perquè sigui saludable.

I el procés continua…un cop alliberada adequadament l’emoció d’enuig, és profitós, escoltar-se per ressituar-se, reafirmar-se, expressar amb claredat i asertivitat què és necessita i passar a l’acció, d’una manera pacífica, serena i empàtica.

Aprendre a gestionar les emocions ens dibuixa el camí que ens conduirà a la maduresa emocional i a unes relacions de qualitat.

Aromateràpia i gestió de les emocions

Aprendre a gestionar les emocions és alliberador. Ens dóna l’oportunitat de travessar una situació que ens resulta incòmoda, fins i tot, dolorosa. El que realment ens ajuda és descobrir quins recursos tenim al nostre abast per tenir un bon maneig de l’emoció. D’aquesta manera evitem instal·lar-nos en l’emoció, sigui a nivell mental, a mode de pensaments recurrents o preocupacions, o bé, a nivell físic, experimentant en el cos diverses tensions, molèsties o malestars.

La solució no passa per intentar esquivar les emocions o ignorar-les, més aviat tot el contrari, cal estar amb elles, sentir-les, escoltar-les, viure-les i, sobretot, estar atents a l’aprenentatge que se’n pot treure.

L’aromateràpia ajuda a transitar per les emocions i ho fa de diferents maneres: A través d’un massatge sensitiu es pot aconseguir un desbloqueig conscient i una harmonització de les emocions. També resulta efectiva la inhalació de sinergies aromàtiques específiques, sigui mitjançant un difusor atmosfèric o per l’aplicació localitzada en determinats punts energètics, acompanyada d’inhalacions, el que s’anomena olfactoteràpia.

D’aquesta manera l’aromateràpia actua con un facilitador, en el sentit que, mitjançant la inhalació, l’aroma va directe al sistema límbic, el comandament de control de les emocions. Ara bé, encara que funciona com un coadjuvant, que dóna lloc a la connexió, cal posar-hi de la nostra part, prendre consciència i dirigir la intenció i l’atenció a explorar les emocions. Sense aquest recorregut personal d’introspecció, amb espais de silenci i reflexió, la transformació no es donarà.

Si opteu per fer servir l’aromateràpia convé recordar que la sinergia aromàtica que s’elabori ha de resultar agradable i que cadascú de nosaltres tenim una memòria olfactiva que ens condiciona i unes preferències aromàtiques a tenir en compte.

Ara que ens trobem al bell mig de l’hivern, i seguint l’enfocament de la Medicina Tradicional Xinesa que associa a aquesta estació l’emoció de la por, comparteixo amb vosaltres uns olis essencials que són d’utilitat per harmonitzar aquesta emoció. En el moment de crear la vostra sinergia aromàtica podeu fer servir: Alfàbrega, camamilla, gerani, marduix, neroli, llorer, taronja amarga fulla (petitgrain).

Emocionalment hàbils

La nostra capacitat d’atenció ha disminuït considerablement en els darrers anys. Això fa que siguem menys productius o que puguem oferir un treball de qualitat. Cada cop, la nostra capacitat interna de concentrar-nos és menor.

Els lladres de la nostra capacitat d’atenció són diversos, si bé, un dels que tenen més protagonisme són les emocions. No saber com gestionar-les ens distreu.

La informació que rebem cada dia és espectacular, bé sigui per correu electrònic, Whats App, mitjans de comunicació o una multitud d’estímuls visuals. La llista de tasques a realitzar, més llarga del que realment podem assumir, a sovint és converteix en inabastable, i també és un factor important a tenir en compte. Si això li afegim els compromisos que hem d’atendre, no queda una altra opció que preguntar-se què és realment important per a nosaltres, aprendre a dir no i saber gestionar la culpa, entre d’altres emocions.

Per no convertir-nos en esclaus de les circumstàncies i del ritme vertiginós que ens toca viure, la gestió òptima de les emocions és una de les claus. L’estat emocional que vivim en cada moment afecta a la nostra productivitat en el treball, a la conciliació entre vida personal i professional, al nostre cercle de relacions i a la satisfacció personal sobre la nostra vida.

La qüestió és com esdevenir en persones emocionalment hàbils?

El primer pas és deixar d’amagar les emocions que ens resulten incòmodes o desagradables (ràbia, por, enveja, culpa, vergonya…) i prendre consciència que cada emoció té una funció. Quan una emoció es repeteix constantment associada a una situació, cal revisar la creença. I aquí s’arriba després d’emprendre un viatge interior, una pressa de consciència de les creences limitadores, el que facilitarà un creixement personal. El segon pas és acollir l’emoció, acceptar-la, i això s’aconsegueix a partir de sentir-la en el cos, perquè l’acceptació de l’emoció es dona a dos nivells, el físic i el mental. I un cop sentida i integrada plenament l’emoció, estem en disposició d’expressar el que pensem, volem o sentim. Aquesta és una habilitat a la que tots tenim accés, encara que de vegades requereix aprendre a ser assertiu, a ser honest amb els altres sense produir-lis dany, dolor o generar malentesos. Si estem connectats a les nostres emocions, sabem identificar-les, ens obrim als altres i expressem, sense ferir-los, els nostres sentiments s’aconsegueix unes relacions més empàtiques, de major qualitat i satisfacció personal.

Tenir habilitats socials passa per la comunicació emocional. I no ho oblidem, això marca una diferència substancial en la manera de relacionar-nos amb els que ens envolten.

Les emocions ens conviden a un valuós aprenentatge. Aprofiteu-ho!

La saviesa de les emocions

La vida està en constant moviment, el canvi és inherent al procés vital i allò que trenca les rutines, l’estabilitat, la seguretat, la zona zona de confort, fa por. La por al desconegut. De vegades, passar d’una etapa vital a una altra (pèrdua d’un ésser estimat, trencament d’una relació sentimental, canvi de feina, jubilació, alguna malaltia que marca un abans i un després, deixar enrere un país, un lloc de residència o un cercle d’amics) obre la porta al món de les emocions.

Amagades, fins i tot soterrades des de fa temps, surten sense ordre ni concert, es trepitgen o es solapen, ens desborden o ens descol·loquen, ens fan viatjar per un túnel fosc o ens llencen des d’un alt tobogan que dóna un autèntic vertigen.

Sí, les emociones regeixen la nostra vida molt més del que ens pensem!

I, curiosament, no ens ensenyen com gestionar-les, ni molt menys a reconèixer-les, sentir-les en el cos. Interpretar el missatge que guarden és tot un misteri aliè a nosaltres. I res més llunyà a la nostra realitat! És saludable perquè ens aporta benestar aprendre a escoltar-les, descobrir per a què serveixen, saber com gestionar-les.

De fet, un dels pilars de la sanació és harmonitzar les emocions, junt amb cuidar el cos, asserenar la ment i, com no, despertar la consciència.

De fet, obrir la consciència es troba en el vèrtex del pilar del benestar, en el ben entès que l’apertura a comprendre amb tot el nostre ésser ens facilitarà viure una vida més plena.

A sovint, hi ha una tendència generalitzada a silenciar les emocions incòmodes (la ira, la por, la tristesa, el ressentiment, la vergonya, la culpa…), no és políticament correcte manifestar-les i, molt menys, atrevir-se a reconèixer que, si més no, de tant en tant se senten i estan presents en la nostra vida. Negar aquestes emocions ens condueix a la insatisfacció, de tal manera que, per tapar-les, molts cops es recorre a hàbits compulsius (menjar, riure, fumar, anestesiar-se…). Cadascú tria el patró que millor s’ajusta a la seva personalitat a mode de cuirassa. El pitjor de tot és que les emocions s’enquisten fins arribar a la putrefacció emocional si no s’expressen adequadament en el moment en que se senten. La millor manera de fer front a aquesta insatisfacció és aprendre a expressar les emocions, conèixer quins recursos disposem per expressar-les i descobrir quina saviesa guarden.

La finalitat no és una altra que sentir-nos millor amb nosaltres, enriquir les nostres relacions personals, en fi, viure amb major llibertat i plenitud.

Si tens curiositat per submergir-te en el món de les emocions, t’acompanyo en aquest viatge d’auto aprenentatge i creixement personal. Explorarem juntes com fer-ho en el proper cicle de tallers de feminitat programats per aquesta tardor i per la propera primavera.

El poder del cercle de dones

Durant mil d’anys, en pobles i tribus de tot el món, les dones s’han reunit en cercles per compartir, ensenyar i aprendre.

El pols d’aquestes dones batega en el nostre interior. La seva memòria està desperta i la seva saviesa flueix en els cercles, a través del temps, xiuxiuejant una cançó de connexió femenina i bellesa.

Només necessitem aturar-nos una estona, deixar per un moment el tràfec del dia a dia i permetre’ns participar en aquests cercles de dones, per obrir el nostre cor i escoltar la crida del poder femení.

Recuperar aquests encontres en cercle desperta la memòria ancestral quan les dones es reunien per curar-se i aprendre. En el moment en que començaven a menstruar, marxaven de casa, deixaven les famílies per entrar dins l’espai sagrat i introspecció del refugi menstrual. Aquest “refugi lunar” era respectat per la comunitat, perquè els somnis i les visions d’aquestes dones quan menstruaven aportaven informació vital per a la supervivència sobre el coneixement de les plantes i la sanació guiant així a la comunitat de la que formaven part. En aquest lloc sagrat, allunyades de la vida quotidiana, la saviesa de les dones passava d’unes a les altres i es compartien noves reflexions i visions en benefici de la comunitat.

La llavor de les nostres ancestres segueix viva en nosaltres.

En els encontres periòdics dels tallers de feminitat tenim l’oportunitat d’asseure’ns en cercle, en una disposició participativa i cooperativa, totes a un mateix nivell, tenim l’ocasió d’escoltar a les altres i escoltar-nos, de donar pas a l’expressió del cor, les emocions, el cos, d’eixamplar la perspectiva i la visió a partir de les reflexions, de sentir el suport del grup, el sosté de l’energia femenina, de poder comunicar-nos lliurement, sense embuts, amb respecte, de mostrar-nos fortes i vulnerables alhora, de compartir silencis i vivències, d’ajudar-nos, de ser, senzillament, nosaltres, de mostrar la nostra autenticitat, formada de llum, espurnes i ombres.

Un espai per créixer, per re connectar amb les arrels, per conèixer la nostra Essència Femenina, per valorar-nos com a dones en totes les nostres facetes, per sentir el poder femení, per saber-nos lliures, per assumir el compromís de responsabilitzar-nos de la nostra vida, per ser autènticament nosaltres.

Des del nostre cercle de dones ens connectem amb l’energia femenina d’altres cercles d’arreu del món, per dansar juntes en espiral.

Desitjo que t’obris a l’oportunitat que se’t presenta d’experimentar el poder del cercle de dones.

L’art de comunicar

La comunicació és de gran importància en la nostra vida perquè ens permet relacionar-nos amb les altres persones i amb el nostre entorn, en un doble sentit, expressant el que nosaltres sentim, volem, necessitem, desitgem i deixant que l’altre s’expressi. Aquí és on juga un paper molt important l’escolta i, sobretot, l’escolta empàtica, poder-se col·locar en les sabates de l’altre.

Per poder escoltar cal saber escoltar-se a un mateix, només si tenim connexió amb el nostre cos, percebem les tensions, l’energia que circula, identifiquem les emocions i les sensacions corporals podrem saber què hi ha més enllà de les paraules que l’altra persona està pronunciant, què ens vol transmetre en realitat, què necessita, què ens demana, què vol expressar. “Quan millor escoltem la nostra veu interior, millor escoltarem el que està succeint fora” Dag Hammarskjold.

Només des d’aquí podem establir una escolta empàtica, entesa l’empatia com una comprensió respectuosa del que l’altra persona està experimentant.

La veritable empatia requereix escoltar amb tot l’ésser, tal i com va dir el filòsof xinés Chang-Tzu: “Escoltar amb les oïdes és una cosa. Escoltar amb la ment és una altra, però escoltar amb l’esperit no està limitat a una sola facultat. Exigeix buidar totes les facultats. I quan les facultats estan buides, és tot l’ésser el que escolta. Llavors es produeix una percepció directe del que està davant d’un mateix, el que mai podria ser escoltat amb l’oïde o comprés amb la ment”.

L’empatia amb el demés només es produeix quan hem aconseguit desprendre’ns de totes les idees preconcebudes i judicis sobre ells. Al mantenir la nostra atenció en el que està succeint en l’interior dels demés els hi oferim una oportunitat d’explorar i expressar plenament el seu ésser intern. Quan la persona s’adona del que succeix en el seu interior ha rebut una comprensió empàtica plena experimenta una sensació de sentir-se alleugerit.

D’altra banda, per mantenir una comunicació amb els altres és important posar l’atenció en com ens expressem per tal de facilitar que el diàleg flueixi.

Aquest nivell cobra especial rellevància l’asserrtivitat, una actitud important a l’hora de com ens expressem i defensem els nostres drets, posicions, interessos, necessitats, desitjos… sense envair els dels demés. Requereix una actitud de fermesa en relació al que succeeix, al que considerem acceptable o no, el que ens condueix a fixar també límits conscients per poder mantenir relacions més harmonioses, de més qualitat, que valguin la pena i que facilitin la comprensió mútua.

La qüestió és expressar-nos de tal manera que l’altre rebi el missatge sense tancar-se. Si les paraules li arriben com a crítiques o judicis es col·locarà a la defensiva, es resistirà o se sentirà amenaçat. Una altra possible reacció és que la persona actua a la nostra petició per por, vergonya o culpa, el que genera ressentiment i una disminució important de l’autoestima. En ambdós casos la relació es ressenteix i no hi ha una resposta compassiva a les necessitats de cada persona.

M’agrada utilitzar l’expressió comunicació conscient per referir-me a aquesta manera de comunicar en la que hi ha presència, connexió amb el que ens passa, sentim i necessitem, gentilesa en expressar-lo per mantenir el vincle, la relació amb l’altre, respectar-lo i no ferir-lo.

És determinant el mode en què ens expressem i en què escoltem als demés, a partir de l’escolta profunda, el respecte, l’empatia. Només així es fa possible expressar des del cor, obrir-nos a la compassió, accedir a l’harmonia i profunditat en les relacions, al benestar en la nostra vida.