Abraçades

Abraça i sent. No hi ha res més a fer. S’obre un univers. El de l’escalf, la calidesa que emergeix en aquest mar de fusió amb l’altre i, si hi ha molta sort, amb el grup, més gran o més petit, dels altres.

El pell a pell, fa temps que es duu a la pràctica amb els nounats. Just després del part, col·locats en contacte amb la pell de la mare immediatament després de néixer, rebran, per primer cop, calor humà de manera natural. El mètode cangur, així se’l nomena, facilitarà al bebè poder crear el primer vincle afectiu i tindrà repercussió molt positiva en el seu desenvolupament físic i psico-emocional. Aquest afecte sense paraules, que neix de la vibració de la pell, reconforta i aporta seguretat, confiança, calma després de l’estrès del part, a més de generar oxitocina, les hormones de la felicitat, i un sense fi de beneficis afegits.

Com quan érem bebès, ja d’adults, ens cal aquest acompanyament. Reactivar el record del nounat de sentir-nos abraçats.

A vegades no necessitem algú que ens arregli, de vegades, només necessitem que algú ens estimi, mentre ens arreglem nosaltres mateixos.

Les abraçades venen proveïdes d’un poder de transformació genuí, despullat de pretensions i additius. Un acte de generositat immens que jo sento que em condueix en aquell llindar que fa veritable por. Sentir-me més humana, menys perfecta, tota vulnerabilitat.

Una abraçada sincera em toca l’ànima, em destrava, mai l’oblido. Desfà els nusos que no sé ni com s’han fet, i en canvi, hi són, recargolats, fent ziga-zagues, regirant-m’he per dins, fins oprimir-me les paraules i escanyar-me la veu. Els silencis que parlen es desfermen amb abraçades. L’associo a les persones que m’estimo, que m’estimen, encara que sigui amb fugacitat. Res és banal ni superflu, cala dins, a l’arrel de la profunditat.

Quan m’abracen expresso coratge, el de deixar-me fer, rebre, acollir, sense resistències. Qui m’abraça és valent, al saber, que tard o d’hora, m’haurà de deixar anar.