Fer de mare

D’un, de varis, de tots.

Som mares.

De fills biològics, adoptats, de creacions, de projectes, de clients, de persones al nostre càrrec, sigui quin sigui el vincle.

Som mares.

El rol maternal està impregnat en el nostre adn com a dones que som.

Un llegat meravellós alhora que feixuc. I alerta, s’ha de dir a cau d’orella, perquè fer afirmacions d’aquesta mena és més que qüestionat.

Viure en el cos d’una dona ens atorga el privilegi de ser creadores de vida, d’un ésser, d’un projecte personal o professional, d’una creació artística. És una capacitat fascinant que ens transforma per dins, ens regenera i ens esgota. Forma part del cicle de la vida nèixer-crèixer-transmutar-morir. I acompanyar aquesta ciclicitat vol dir cuidar-la. I d’això en sabem força les dones. Tenir cura, protegir, nodrir forma part de la nostra essència femenina. Com també el desassossec. La sensació interna de no ser suficients, de ser incomplertes, s’amaga darrera de la necessitat de ser escoltades, cuidades i estimades. Valorades pel que som i no pel que fem, malgrat els èxits professionals i les realitzacions personals assolides.

En el més profund del nostre ésser anhelem ser acceptades tal i com som.

Amb les nostres imperfeccions, desídies i profundes contradiccions. I ser estimades aquells dies que la imatge està desfigurada, el cor trencat i el nord totalment perdut.

I en la recerca de la nostra pròpia identitat ens veiem abocades a fer de mares de nosaltres mateixes.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *