Assaborir la vida

“LA MEVA ÀNIMA TÉ PRESSA”

He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d’aquí en endavant, que el que he viscut fins ara.
Em sento com aquella nena que va guanyar un paquet de dolços: Els primers els va menjar amb agrat, però, quan es va adonar que quedaven pocs, començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per reunions interminables on els discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s’aconseguirà res.
Ja no tinc temps per a soportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és minsa com per a discutir títols.
Vull l’essència, la meva ànima té pressa…
Sense molts dolços en el paquet..
Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure, dels seus errors.
Que no s’envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa, abans d’hora.
Que no fugi, de les seves responsabilitats.
Que defensi, la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i de la honradesa.
L’essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones…
Gent a qui els cops durs de la vida, els ha ensenyat a creixèr amb tocs suaus de l’anima.
Sí…tinc pressa…per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no desaprofitar cap part dels dolços que em queden…
Estic segura que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva fita és arribar al final satisfeta i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quant te n’adones que només en tens una.

Text adaptat del Poema “Golosinas” de Mario de Andrade.

0 comentaris

Escriu un comentari

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *